Per: Roger Cremades Rodeja (Gandia)

No suporteu les platges abarrotades? El ciment us pesa als ulls? Doncs tothom cap a l’Ahuir!L’Ahuir és un d’aquells espais que queden sense construir al litoral del País Valencià.

Tot i això hi ha nombrosos trams de costa sense urbanitzar d’entre 5 i 1 quilòmetres separant molts municipis. Això permet que tota la costa valenciana no siga un passeig marítim.La platja de l’Ahuir i la seua restinga ocupen més de 2 quilòmetres de primera línia litoral no urbanitzada al terme de Gandia, amb una amplària d’uns 800 metres des de la mar fins la carretera Nazaret-Oliva, que la separa de les Marjals de la Safor.

Volem repassar quins són els principals valors de l’Ahuir:- La presència de dunars amb la flora i fauna que els acompanya és un fet extraordinari per si mateix. Sobretot si tenim en compte els processos de transformació paisatgística que es donen a la costa valenciana.- El paisatge agrícola immediat, encara amb algun espai de “muntanyar”, vegetació preforestal típica de les dunes estabilitzades que es conserva en algunes pinedes.- El fons escènic forestal amb varietat de formacions vegetals del massís del Mondúver.

Els seus afloraments rocosos deguts a la naturalesa càrstica del nostre territori i les visibles formacions geològiques.- L’amplària de la platja, poc comú tenint en compte els processos d’erosió que pateixen aquests espais a la majoria del litoral.- La perfecta visibilitat de tots els elements del paisatge, sense construccions properes ni alteracions visuals significatives.Degut al conjunt que hi trobem present, podem afirmar que a la platja de l’Ahuir apreciarem el millor paisatge litoral de la comarca. La fragilitat d’aquest paisatge s’ha de tenir en compte de cara a l’ordenació territorial.

Qualsevol edificació provocarà un impacte no remeiable per a l’escenari paisatgístic de la platja de l’Ahuir. Açò es deu a la baixa altura de la vegetació existent i a la llunyania relativa d’aquesta des dels punts d’observació situats arreu de la platja. Cal que mostrem la voluntat que aquesta platja es mantinga com està, o millor, perquè està inclosa al Pla General d’Ordenació Urbana de Gandia com a zona urbanitzable, tot i els seus valors i els dels espais que la rodegen. Així mateix, es troba dins el perímetre d’influència de dos espais inclosos en el Catàleg de Zones Humides: la Desembocadura del Riu de Xeraco i les marjals de la Safor, a banda que és la sortida natural a la mar d’aquestes.

Aquests dos entorns, així com també les dunes mòbils de la mateixa platja, són LIC de la Xarxa Natura 2000.La regeneració de l’Ahuir acabaria de donar al municipi de Gandia una varietat d’ambients i una singularitat única. Un atractiu poc comú en un entorn geogràfic majoritàriament urbanitzat.Des del punt de vista econòmic i turístic, en un context de ciment i asfalt, aquesta joia pot continuar atraient a la comarca al turisme més exigent i conscienciat en paràmetres paisatgístics.

Per acabar, volem insistir que cadascú de nosaltres pot ser el protagonista de la manifestació cívica més fresca de l’estiu. Perquè l’Ahuir serà nostra. Tans sols cal anar-hi a prendre el bany.

Membre de la Plataforma Pels Pobles de la Safor.

Aquest article fou publicat, també, a la revista Quinzedies, el juliol de 2007.

La Valldigna en peu de guerra!

Per: Pau Alabajos.

Una vegada més els interessos econòmics d'uns pocs han prevalgut sobre la qualitat de vida de milers de ciutadans. Ha passat en la Valldigna: després de divuit anys de mobilitzacions (que es diuen prompte), el dia 7 d'agost de 2007 va entrar en funcionament la línia d'alta tensió entre Castelló de la Ribera i Gandia.

Però el drama no acaba ací, ara mateix n'hi ha dues línies elèctriques més projectades en la zona: una que connecta Dénia amb Cullera (allò que no ha pogut el ferrocarril ho aconseguirà l'alta tensió) i una altra que va des de Cullera fins a Barxeta i que anirà acompanyada del transvassament Xúquer-Vinalopó.

Em ve a la memòria el 24 de febrer d'enguany. Aquell dia va tindre lloc una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden a la Valldigna: un grup de músics (Feliu Ventura, Ximo Caffarena, Òscar Briz, Pep Gimeno "Botifarra" i jo mateix) volguérem mostrar el nostre suport i la nostra solidaritat amb la gent de la Coordinadora Contra l'Alta Tensió realitzant un concert matinal en memòria de Joan Pellicer. Per la vesprada, una riuada de manifestants va envair el poble de Barxeta, l'únic municipi que s'ha negat en redó a signar els acords que claudiquen davant dels impulsors d'aquesta línia. Em va semblar molt engrescadora la capacitat de convocatòria que els organitzadors van demostrar aquell dia: els veïns de la Valldigna estaven al seu costat i ho expressaren ben alt i ben clar prenent els carrers de la població. Fa sis mesos l'Ajuntament de Barxeta va presentar un recurs davant del Tribunal Europeu d'Estrasburg que suposa l'última via d'esperança per a aquells ciutadans de les comarques centrals que no estan disposats a posar-li preu al paisatge que els envolta.

Per altra banda, caldria fer una anàl•lisi profunda de les circumstàncies i posar el nostre punt de mira en les intencions subreptícies de la companyies energètiques: ¿què passaria si es paralitzara la xàrcia projectada de línies d'alta tensió que va des del sud de l'Estat Francés fins al sud de l'Estat Espanyol? ¿Posaria això en perill l'abastiment elèctric de la ciutadania? ¿Per quina raó els convindrà tant a les empreses de subministrament enllaçar amb el nord d'Àfrica? ¿No serà que la permissivitat legal d'aquestos països en vies de desenvolupament els permetria construir una sèrie de centrals nuclears que en Europa gaudeixen d'una impopularitat incòmoda i flagrant? ¿No estaríem parlant, llavors, d'una legitimació jurídica de l'espoli que les grans empreses espanyoles perpetren tàcitament en el Tercer Món?

(Músic, membre del COM - Col•lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià)

Els inicis de la televisió a Beniopa

Per: Emili Selfa (Beniopa)

S’han imaginat mai com degué ser l’impacte produït als nostres avantpassats en veure passar el primer tren, la primera bicicleta, el primer cotxe o la primera ràdio, doncs bé, jo sóc de la generació que pot contar l’impacte i els efectes de l’aparició de les primeres televisions al poble.
Als anys seixanta del segle passat, Beniopa mantenia una fisonomia i formes de vida molt semblants a les de segles passats: un poble rural valencià, ple de carros, haques, burros, la quadra del carrer nou, fonts públiques, el treball a la Marjal, Marxuquera, la taronja, les hortalisses i el Prado. Els homes treballaven la terra i les dones la casa, a més d’ocupar-se de destapar i tapar els planters de l’horta, ajudar a l’hora de la collita o treballar al magatzem de taronja. A la llar, la cuina sense presa i la sobretaula: les contalles i, especialment, les històries de la Guerra Civil. A tot arreu, l’omnipresència de l’Església amb les seues festes i solemnitats. També els grans esdeveniments, per la posada en escena i la gran participació popular, de la mort i acomiadament del rector don Juan Arlandis i la solemne entrada de don José Sanz. La intensa ocupació donava poc de marge per a les expansions del cos i l’ànima i el cine de la tia Garretes —L’Avenida- proporcionava una via alternativa.

La ràdio i els serials eren el vici de totes les dones que s’ajuntaven en rotgles de vesprada a «cosir sense didal i tallar sense estisora». Els xiquets, a l’escola, on alguns anàvem a esperar al mestre al camí Soliano, travessant tota l’horta. La muntanya i els barrancs, s’havien fet per jugar a tot allò imaginable i no imaginable, especialment per harcar-nos a pedrades els uns al altres. Amb això, en teníem prou per iniciar-nos en l’aprenentatge de la vida. Un dia de l’any seixanta-quatre —aleshores jo tenia vuit anys— el tio Francisco va vindre a casa amb una gran novetat, al bar de Tomàs, al pont, havien posat un televisor al balcó i tots els que entraven al poble s’aparaven meravellats de tal prodigi de modernitat. No es parlava d’una altra cosa; a partir d’ara des de la nova caixa visual tindríem el cine a casa. Tot el món quedava embadalit veient com ballaven, cantaven i feien bous allí dins. Fins i tot mon pare arribà a especular irònicament sobre la innecessitat futura d’anar a les places de bous si els podíem vore a casa, còmodament i, a més, debades.

El fet de viure a casa meua una tia joveneta i malalta va posar damunt la taula la conveniència de comprar un d’aquells nous aparells, i d’altra banda, la circumstància que el tio Miguel Ferrer tinguera una botiga d’electrodomèstics al Prado va facilitar sense dubte la compra. Un bon dia arribà la TV, era enorme, de 31 polzades, si no recorde malament, molt més gran que la ràdio que teníem. La instal•laren damunt d’una tauleta amb rodes, per poder-la manejar per la casa. Recorde que començàrem a vore-la prou malament, amb moltes interferències, sense antena fixa, amb un fil bipolar obert en T i amb cada extrem lligat a un clau de la paret del pati. Amb això només ja la podíem veure: apareixia la carta d’ajust i música. ¡Era fantàstic! Conten que hi havia gent que passava hores i hores mirant i escoltant la carta d’ajust. El canvi a la vida familiar va ser d’impressió. A les menjades principals la TV va passar a un primer pla. Ara tots callaven per escoltar i mirar la caixa novedosa.

El comboi dels xiquets era molt gran i a l’hora dels dibuixos animats, la casa s’omplia de tota la xicalla dels voltants. El Pájaro Loco, El Gato Félix, El Oso Yogi, Tom y Jerry, fins i tot les pel•lícules mudes de Charlot, del Gordo y el Flaco o els programes diaris de Valentina, el Capitan Tan y Locomotoro ens tenien atrapats. Als casinos de Beniopa aparegué immediatament la TV amb gran animació i seguiment, però a les Cases Noves, si la nostra no era la primera instal•lada, era una de les poques existents, i això propicià que l’ampli eix central de la casa, pensat com a pas del carro i de l’haca fins a l’estable o com a espai per treballar les hortalisses, es convertira súbitament en una sala de cine en sessió vespertina i contínua.

El millor venia a poqueta nit. Per la vesprada casa s’omplia amb l’hortalissa de la Marjal —tomaques, pebres, bajoques i albergines, fonamentalment— i es confeccionava i preparava per a dur-se a vendre al Prado la matinada següent. A les 4 del matí, ma mare i els hòmens de casa s’alçaven per anar al Prado a vendre el gènere. Calia gitar-se prompte, però en acabant de sopar començava a vindre el veïnat a vore la TV. Asseguts a terra, amb cadira que molts es portaven o amb algun coixí que facilitava la mare, s’empapaven de tot allò que donara la tele. Igual tenia que fora un Estudio 1 que El Fugitivo, però clar, aviat aparegueren preferències: Bonanza, Los Intocables, El Santo, El Virginiano... Moltes novetats per a uns ulls tan poc posats a la nova imatge catòdica. Sense saber-ho havíem inventat el Teleclub de les Cases Noves. Però la vida és molt dura i no podia parar-la ningú; arribat el moment de la vetllada, mon pare s’alçava, donava la bona nit a tota la parròquia, quasi excusant-se, i pel mig de les quatre columnes de gent que ocupaven les dos primeres nevades de la casa, es tancava dins l’habitació de matrimoni per a dormir. Ma mare i ma tia continuaven amb el veïnat fins que es cansaven o en el pitjor dels casos fins que apareixia Franco i s’acabava l’emissió.

El dissabte la cosa encara era més animada, i com no calia matinar, les Galas del Sábado o Reina por un dia feien feredat. La cosa s’acabava a les tres de la matinada. Els diumenges els bous eren els reis de la parròquia i El Cordovés i l’espontani Platanito tenien a tota l’aficció abonada. Amb l’arribada de l’estiu, i com al cine del poble, passàvem al ras del pati, amb idèntica passió i algun que altre meló d’Alger pel mig.Les coses són com són i a penes un any després —el 1965— la tia Rosita va morir de repent. El dramatisme de la situació, la joventut, el dolor familiar i el dol social de l’època, tan fort encara, no podia ser compatible amb una TV a casa. La nostra no va tornar a connectar-se i el tio Miguel se la va endur per a vendre-la de segona mà. A casa, la tristor i el silenci eren més patents i els veïnats tingueren d’anar comprant-se la tele. Els menuts de casa ara havíem d’incomodar a les cases veïnes si volíem participar de la distracció televisiva, fins que, passats quasi dos anys i després de suportar la pressió que li donàvem, mon pare va dir prou i comprà la segona TV, però ara la novetat ja era a moltes cases i la nostra no va tornar a tindre més mai l’animació viscuda en eixe temps.La tele anava penetrant en les nostres vides però no tota la gent la podia assimilar igual. Algunes persones molt majors ironitzaven sobre el nou invent o en contaven acudits enginyosos.

Només reflectiré el cas de la meua rebesàvia — la tia Pepa la Conya— una dona que fregava els noranta anys i que no acabava d’assimilar bé l’invent. Sempre deia amb molta gràcia allò de: —Tant com ens ha costat de dir flim, ara va li diuen penícula. Per a ella allò era la Turovisió. Si aparexia un presentador i deia: Buenos dias, ella sempre contestava: Buenos dias, i fins i tot raonava amb els actors. Estava impedida i a penes podia caminar. Un dia se la van trobar cridant a la porta del carrer: —¡Que vol matar-me! ¡Que vol matar-me! El veïnat li preguntà espantat què li passava i ella va contestar acalorada: —Un xicot amb bigot s’ha tret una pistola, ací a la turovisió, i m’ha dit: ¡Yo a usted la mato!No vull deixar passar l’oportunitat, a l’hora de reflectir aquestos records, de citar la forta impressió en la gent de l’arribada del primer home a la Lluna i la seua retransmissió per la TV. Veure la gent embadocada, aquelles vespres de les festes de Beniopa de 1969, veient com Neil Amstrong baixava de la càpsula espacial i posava el peu a la Lluna, en una retransmissió històrica de Jesús Hermida, era una manera d’intuir que tot un món nou i de modernitat s’obria o pel contrari que el món rural entrava en el seu ocàs definitiu. Recorde especialment com veient estes imatges a casa de mon tio Tòfol al carrer Barraques, s’acostà el nostre veí Pepet de Manganella —molt major ja— i mentre lligava el cigarret exclamava: —!Redéu, redéu, ens faran creure que un burro vola¡S’ha especular molt sobre la veracitat d’aquelles imatges o sobre la possibilitat que foren recreades i filmades a un plató, i en llegir o veure notícies que en parlen, sempre em ve al cap el tio Manganella i la seua digna representació del desconfiat i incrèdul llaurador valencià.

Magnífica lliçó per a l’esdevenidor, si tenim en compte que ben prompte res d’allò que eixira en la TV podia ser per casualitat.

Ja està fet, un govern de dretes a Gandia

Per: Lorena Milvaques (Gandia)

Allò que tots sabíem i que ningú es creia s’ha consumat. Orengo ha preferit un pacte amb la dreta front a un acord de progrés i d’esquerres.
Molt hem parlat els darrers dies sobre que és “natural” i que és “antinatural”. Per a mi hi ha dos maneres de concebre la política a l’Estat Espanyol: un és l’exemple del País Basc. Allà, des de fa uns anys, els pols se situen al voltant de l’eix, nacionalisme basc vs. nacionalisme espanyol. Això fa que el PP i el PSOE pacten a bona part de les administracions per deixar fora l’adversari, en este cas PNB, EA o Aralar. Una situació que per a mi és anòmala i que espere puga corregir-se en un futur. Un futur sense violència i on tots puguen expressar-se en plena LLIBERTAT, amb majúscules.
L’altra manera de diferenciar els partits i/o agrupar-los es fa en base a la divisió tradicional dreta-esquerra. Una divisió que ha sigut qüestionada moltes vegades i que molts creuen soterrada. Jo crec que encara és vàlida i vigent. És l’exemple de Catalunya, on CiU, malgrat ser el partit més votat, no governa per un pacte dels partits d’esquerra, independentment de la seua orientació nacional.
Al País Valencià, i com no a la Safor, allò lògic és que a l’hora de governar, en absència de majories absolutes, foren els partits d’esquerres per una part i els de dretes per altra, aquells que arribaren a acords de govern. Una màxima que s’ha plasmat majoritàriament en la gran part de casos on hi havia possibilitats de crear governs de progrés.
A la Safor hi ha excepcions, Gandia és la més cridanera, amb un pacte Orengo-Mut sense justificació. Un pacte d’interessos personals front a un projecte comú de progrés i d’esquerres. Un pacte que el PSOE justifica tot i tirant-nos en cara que el BLOC ha pactat amb el PP a El Real i a Palma. Exemples que per a res són extrapolables ni comparables. A Gandia el pacte de progrés de la passada legislatura ha donat molts bons fruits per a la ciutat. Han hagut problemes i moments de tensió, però en general considere que durant quatre anys la faena ha sigut si no excel·lent, molt bona. PSOE i BLOC hem lluitat contra el desficaci de l’extrema-dreta que durant quatre anys s’ha dedicat a dir “no” a tota iniciativa del govern. I eixe ha sigut Mut. Quina contradicció, no?.
A altres pobles, com a Palma, un alcalde sàtrapa del PSOE amb majoria absoluta s’ha dedicat a fer polítiques totalment dretanes. Si allà el BLOC ha pactat amb el PP és per regenerar la vida política local i fer fora un dictador. Això ho tenim ben clar, el BLOC lluitarà per fer fora del govern els sàtrapes, siguen d’un o altre color. En els pobles el que compten són les persones i estar afiliat a un partit d’esquerres en alguns llocs ha demostrat que no és garantia per a fer eixa mena de polítiques. Els votants sí que ho saben, i per això han castigat el PSOE a Palma, a Alfauir i a Simat, llocs on ha propiciat, plantejaments destructors del territori.
Però si hi ha una cosa que tinc clara és que en política no val tot. La ideologia i sobretot la moral, estan per damunt de la resta, això deuria reflexionar-ho algú. Almenys molts votants i militants del PSOE se que ho han fet. Fins hui, més d’una dotzena de persones, algunes d’elles ex-càrrecs socialistes, m’han expressat el seu desencís. Espere que siguen ells qui tinguen capacitat per fer reflexionar uns dirigents que els han enganyat prenent decisions en “petit comitè”.
+info: Els colors de l'arc iris. Bloc de Lorena Milvaques.

SOBREN LES EXCUSES, FALTEN FETS

Per: Marc Cabanilles (Simat)

Passats ja uns dies des de les últimes eleccions, hem sentit multitud de discursos justificant o analitzant la debacle dels partits anomenats d'esquerres.

Solen abundar opinions buides que res diuen o que juguen a desviar l'atenció sobre altres problemes: Que si no hem sabut transmetre el missatge, que si els electors no han entés, que si no ens hem cregut el nostre propi projecte, que cal treballar més dur de cara a les pròximes generals, que si s'ha votat en clau nacional, etc.En la meua humil opinió, cap d'estos discursos (o excuses) entra al nucli de la realitat, i evidencien una falta, no se si de voluntat o de mecanismes per a posar remei.

Per a mí, la realitat és que, efectivament, en democràcia pots votar a qui vullgues, però, en última instància, el capitalisme, ni tocar-lo. I a partir d'ací, tot s'explica.S'explica que si tota l'esquerra que es presenta ( i quan dic tots incloc socialistes, comunistes, nacionalistes d'esquerra; etc), hem decidit jugar amb les regles i valors del capitalisme (mercat, màrqueting, competència, diners, publicitat, rendiments, etc), llavors, els partits de dreta juguen millor, perquè és el seu terreny natural, i per tant el que millor dominen i controlen.

S'explica que una gran majoria d'electors, atés que en les seues vides i treballs quotidians no esperen, guanye qui guanye, cap canvi significatiu, per tant, o bé s'abstenen d'anar a votar, o bé li donen el vot als que han demostrat més eficiència i mestria en la gestió del capitalisme, o siga, els partits de la dreta, que almenys, no amaguen les seues preferències.

S'explica, seguint l'elemental regla capitalista del benefici, que només es presente un gran partit de la dreta, enfront de multitud d'ofertes de l'anomenada esquerra, més preocupada pel “benefici” del seu propi partit, que pel possible “benefici” de la societat. Alguns diran que l'esquerra és més plural, i per això la diversitat d'ofertes.

Però això, si ho veiem detingudament, l'única cosa que indica és que dins de cada partit, la pluralitat és nul•la (o la mínima indispensable perquè una organització puga considerar-se democràtica), i per tant, qui no assumix la línia oficial, es veu obligat a canviar de partit, a crear-ne un nou o a quedar reduït, dins del partit, a una espècie de “pepito grillo” exòtic a qui ningú fa cas.Un últim exemple de tot el que dic.Perquè ha guanyat estes eleccions un partit amb multitud de càrrecs públics processats per corrupció, bé urbanística, bé per tràfic d'influències, bé per prevaricació? La resposta és simple.

A l'estil del més pur capitalisme, des de menuts ens ensenyen que cal triomfar a tota costa, i un senyal del triomf és l'enriquir-se. Amb estes premisses, una gran part de la societat, en compte de castigar o rebutjar la corrupció, el que ha demostrat amb el seu vot, és tindre enveja de no poder fer el mateix que eixos polítics corruptes. En conseqüència, se'ls pren com a model i se'ls vota, amb l'esperança d'algun dia, poder fer el mateix que ells fan: Enriquir-se.

El resultat de tot açò no és més que el que estem veient.

Hi ha algú que oferisca solidaritat de la de veritat? No els espectacles de Telemaratón , la promoció de pseudoONG de voluntaris, o l'ajuda al tercer món per a eixir després en les fotos.

Hi ha algú que oferisca justícia de la de veritat? No la justícia de jutges estrela, advocats caríssims, i fiances milionàries.

Hi ha algú que oferisca llibertat de la de veritat? No la llibertat capitalista de poder fer el que es vullga, en funció dels diners que es tinga.

Hi ha algú que es prenga seriosament el dret constitucional de tindre un treball digne? No els contractes fem, a temps parcial, amb sou mínim i acomiadament barat.Hi ha algú que pose en pràctica el dret a una vivenda digna per a tots? No parle dels pisos de 30 metres, només per a jóvens, mentres les regles del mercat, permeten acaparar i especular amb milers i milers de vivendes buides.

Després de diversos lustres de democràcia, amb governs i majories absolutes tant de la dreta com de l'anomenada esquerra, la gent continua vivint com sempre: Ofegats amb la seua hipoteca a costes, amb treballs precaris, amb acomiadaments a gust dels empresaris, amb llistes d'espera en la sanitat, amb la vivenda inabastable per a molts, amb unes pensions mínimes després de 40 anys de cotitzar, mentres uns pocs polítics (tant de dretes com d'esquerres), jugant al pur capitalisme, cobren la pensió màxima després d'uns pocs anys com a diputats o consellers, amb falta de vida familiar, etc.En fi, jo únicament he votat una vegada: Va ser en el referèndum sobre l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i em van enganyar.

I malgrat no haver votat mai més, em crec amb el dret, i així ho porte fent durant anys, de protestar contra un muntatge, uns mecanismes i uns polítics, que governe qui governe, anteposen el benefici i els privilegis seus (o dels seus partits), enfront de la resta dels mortals. I encara que no vote, em crec amb el dret de lluitar contra una forma de fer política que es veu més com una oportunitat de progressar i guanyar-se la vida, que com una activitat al servei de la societat per a canviar-la i millorar-la.

En resum, no se perquè s'estranyen alguns que, excepte xicotets parèntesis en què governa l'esquerra (i en els que no s'atrevix a canviar les coses de veritat, només a posar pegats), isquen els resultats que ixen. Si amb el que hi ha, és el normal.Ens veiem (alguns) en la propera votació.

Exregidor de l’Ajuntament de Simat. Secretari de l’Agrupació Ciutadana Arc Iris

Les urbanitzacions, les eleccions i la capavitat per raonar

Per: Jordi Puig (Ròtova)

Fa uns quants dies que els diaris ens volen fer arribar el missatge que les macrourbanitzacions han guanyat a les urnes. Un titular rotund que després sol ser matisat pam dalt pam baix, sense massa èxit. Però el missatge ja està llençat.

No posem en dubte que el partit que ha promogut aquesta política de desvertebració territorial des de la mateixa Conselleria de Territori i Habitatge (un habitatge per cada pam de territori, podria anomenar-se) ha tornat a revalidar el seu triomf en les eleccions. Però això no ens ha de fer caure en l’error de deixar en mans del PP i d’aquells que no es presenten a les eleccions tots els nostres termes municipals. Queda molt a fer davant el silenci interessat i la opacitat administrativa que fomenten molts dels nostres consistoris. I encara ens cal més proximitat a eixa majoria de gent que no llegeix els nostres, la majoria de vegades, saberuts articles d’opinió.

Anem a pams. Resulta curiós com als municipis on hi havia un govern de signe progressista, l’electorat li ha tirat de les orelles. Simat no vol un PAI, això ha quedat clar. No resulta tan fàcil de llegir a Palma però és evident que les formes del primer edil socialista li han fet perdre part de la confiança dels seus votants; això i la macrourbanització que està preparant. El seu municipi veí, Alfauir, ha deixat a l’oposició el govern socialista de Providència Martínez. Em dol apropar-me i comprovar com de dividida ha quedat la gent, quanta manca de participació, en espera que s’acabara aquesta legislatura passada. La gent, astiada per tanta prepotència, ha acabat per premiar a una oposició del PP que, ens agrade o no, també va signar totes les al·legacions en contra del camp de golf; entre les quals es contemplava la petició d’ampliació del perímetre de Sant Jeroni.

Fins i tot a Tavernes, on se suposa que no hi ha hagut càstig per les polítiques macrourbanístiques, si fem una anàlisi rigorosa del nombre de votants que estaven en contra de la iniciativa del Partit Popular, veiem com sí que apareix una disminució considerable dels seus votants. Els restos i tot el que comporta la llei d’Hont han fet que el PP s’emporte el gat a l’aigua i, en vistes que la cosa ha estat tan ajustada, no dubte que s’afanyaran tot el que puguen per carregar-s’ho tot, abans que ningú li ho puga impedir. Em sorprén ara veure a Ròtova entre la llista dels municipis on ha eixit guanyador el partit que proposava un camp de golf, ja que el programa electoral d’aquest no en deia ni una paraula. Però coses més grosses vorem...

Dic el que em comenten alguns votants del PP, principal “paiero” beneficiat en aquestes eleccions; i és que molts dels seus votants no tenen ni tan sols en consideració la qüestió dels PAIs, un fet que a nosaltres ens haguera agradat que tingueren en compte. Molts d’ells estaran a favor, molts altres se’n beneficiaran però d’altres s’han deixat seduir “simplement” pel missatge senzill i simple de la dreta valenciana, del “avanzar” i de la “confianza”, de la no preocupació en els problemes socials, del renec cap a la política i de la diversió amb els grans fenòmens de la Copa Amèrica i la Fòrmula 1; tots vivim massa còmodes com per a seure a pensar si realment el nostre cosí està a una interminable llista d’espera d’un hospital o si el nostre nebot va un simulacre de col·legi en un barracó (“aula prefabricada en perfectes condicions, en espera de la construcció d’un dels molts imminent col·legis”, va arribar a dir el conseller Font de Mora).

I encara, a pesar de tot, encara em fa més por aquella afirmació de la notícia de Las Provincias (6-6-2007, pàg 29), on se’ns diu que l’alcalde de Vilallonga, “tras recibir el apoyo masivo (sic) de su población, puede obviar las múltiples críticas recibidas en la anterior legislatura”, quan, de fet, la major part d’al·legacions que hem presentat se sustenten en informes i raons de pes amb les quals raonar. Espere que el vot, màxim garant de voluntat del poble –això no ho posem en dubte-, no impedisca emprar la capacitat per a raonar i dialogar en els nostres alcaldes.

Llicenciat en filologia catalana

Adéu PP!!!

Per: Juli Ibàñez (Simat).

Per a uns s´han fet curt els darrers 4 anys de vida política, per a altres llargs, molt llargs, i a un servidor sincerament, inerts, molt inerts.
Les majories absolutes, sembla què hipnotitzen al ciutadà mitjà, hi ha molta més vida dins dels mons “rosa” què ens mouen mitjantçant “tòmboles”, “tomates”, “dolces vita”... i mentre, els nostres governants van fent (de les seues!). Al finalitzar aquesta legislatura es compliran 12 anys què porta el PP governant al País Valencià, aon hem tingut 3 presidents populars, Zaplana primer, el seu benvolgut “estimat” Camps, i entre mig dels dos, sense pena ni glòria, el Sr. Olivas, ara immers a tasques més “productives” al sector de les caixes d´estalvis.
Centrant-nos a l´última (l´actual) legislatura, tenim un títol que podríem posar-li, amb l´idioma que més estimen els senyors governants, i de només 4 paraules: “más de lo mismo”. A partir d´ahí, si visquèrem a un País totalment democràtic, ens donaria molts titolars, ja no només a la premsa més imparcial, si és què realment existeix, sino també a tots els mitjans de comunicació que malauradament a dia d´avui formen un “holding” al servei del Govern del “Tio Paco” com vol ara que se´l recorde! Però aprofitant aquestes línees i ja què no ho podrem veure (de moment) als mitjans de comunicació públics del País Valencià, voldria recordar algunes de les “perles” de la gestió del Govern de Camps:
1. Accident de metro a València amb 43 víctimes: aquest trist capítol a la història del nostre País, passarà precissament a la història per ser l´únic País democràtic què ha tingut un desastre d´aquestes característiques i què els seus responsables han ixit impunes i sense cap càrrec dels fets, una comissió d´investigació que només va durar 6 dies, aon el President de la Generalitat no va ni comparèixer, donant totalment l´ esquena a l´opinió pública i sobretot, a les famílies de les víctimes.
2. La vergonya d´Europa: han tingut que eixir a la llum un gran nombre d´informes devastadors per part de la Comissió Europea, en contra de la construcció a les costes valencianes sense ningun tipus de mirament, saltant-se totes les lleis d´habitatge que existeixen i imposant l´esport nacional valencià: “el Golf”, per a què s´hagen inventat al “Conseller Sandía”, el què diu que a qüestions d´urbanisme i habitatge estan fent polítiques completament d´esquerres!!!
3. Els ha eixit més competència: el naiximent de Coalición Valenciana els ha ficat una mica nerviosos, és eixe i no altre el motiu d´aquesta campanya “anticatalanista” del Consell, atacant directament l´Estat Democràtic i de Dret, al voler censurar i tallar les emissions de TV3 al País Valencià, cosa què és totalment inconstitucional. És molt curiós, podem veure tots els canals de televisió que hi han (anglesos, coreans, sud-americans...) i l´únic canal que emet integrament en la nostra llengua ens el volen llevar! Saben què CV els pot llevar molt de vots “blaus”, i pretenen frenar-ho amb accions com aquestes.
4. Fòrmula 1 a València: les declaracions a un dia del començament de campanya del propietaride la F1, Sr. Ecclestone són de jutjat de guàrdia, però com estem a un règim de “república bananera” ningú ficarà remei. És un clar xantatge i un atac directe a qualsevol estament democràtic condicionar la vinguda d´un esdeveniment esportiu d´interés general, a la victòria del PP a les eleccions autonòmiques. Què passa, que la F1 és només digna per a Francisco Camps?
Podria estar tot el dia escrivint sobre la nefasta gestió del PP al Govern Valencià, però ja va sent hora de preparar el canvi, de dir-los adéu, adéu a corrupcions, adéu a corruptes, a especuladors, a censors, a gent què vol la destrucció de la nostra terra, de la nostra llengua i cultura i què només està a la política per interessos personals i empresarials, per omplir-se les “butxaques”, i això té que canviar ja.
Els valencians tenim el proper 27 de maig l´oportunitat de parar aquesta espiral de destrucció del nostre País, tenim un compromís amb la nostra terra i eixe compromís passa per fer fora el partit què està portant-nos a eixa destrucció.
El proper 27 de maig (...i amb permís del Sr. Sentandreu), serà el vertader Dia de la Valencianitat i el començament de la construcció Nacional del nostre País Valencià, perquè amb 300 anys... Ja en tenim prou!!!
ADÉU PP!